En aquesta pàgina incloem una llista de diversos efectes visuals. Observi la diferència que existeix amb la vista normal.

MIOPIA

La MIOPIA és un defecte ocular que es caracteritza per tenir una visió borrosa de lluny. L’ull adquireix una longitud major del normal, provocant la percepció d’imatges borroses, ja que en lloc d’enfocar a la retina, ho fan en un punt situat davant d’aquesta. Les persones miops veuen molt bé de prop, però molt malament de lluny. Com més miop és una persona més necessitat té d’acostar les coses per veure-les bé. La causa de patir una alta miopia no ve determinada per la conducta visual de la persona, sinó que en la majoria dels casos estan predeterminades genèticament. Les miopies que comencen en l’adolescència, són sens dubte, degudes a l’adaptació del sistema visual a les distància de prop, a causa de l’elevada exigència acadèmica actual.

 

 

HIPERMETROPIA

La HIPERMETROPIA, sol definir-se com el contrari de miopia. Aquest defecte es caracteritza per una visió borrosa de les imatges properes, i una visió normal de les llunyanes. L’ull hipermetrop enfoca les imatges per darrere de la retina, això pot ser causat per una longitud ocular menor del normal. Igual que la miopia, la causa més comuna de patir hipermetropia és la genètica. La hipermetropia provoca visió borrosa en les imatges de prop, mals de cap que augmenten al llarg del dia, sobretot, si la persona ha de treballar a distàncies curtes.

 

 

ASTIGMATISME

L’ASTIGMATISME es caracteritza per la visió distorsionada de les imatges, pel fet que la còrnia no és esfèrica, sinó que té curvatures diferents en els diferents meridians. Les imatges s’enfoquen o no, a la retina segons la direcció i segons la distància a la que s’estiguin mirant els objectes. Per tant, l’ull no és capaç d’enfocar d’una manera correcta ni de lluny ni de prop. Pot provocar molt mal de cap, fins i tot postures incorrectes del cap.

 

 

 

PRESBÍCIA

La PRESBÍCIA o vista cansada, és un defecte refractiu que patim tots al voltant dels 40 anys. El múscul capaç de variar la potència del cristal·lí perd el seu to progressivament, així es perd la capacitat d’enfocament d’objectes propers. El signe més característic de la persona que pateix la presbícia és allunyar el paper en el moment de llegir.

 

 

CATARACTES

El cristal·lí és una lent natural que permet variar la potència de l’ull per poder enfocar objectes de prop. En condicions normals, aquest és transparent, però per diferents motius (edat, medicaments, traumatismes o perforacions oculars, malalties, exposició excessiva a la llum solar sense protecció,…) es pot opacificar. L’única solució és la cirurgia.

 

 

ESTRABISME

L’ESTRABISME és la desviació anormal d’un o ambdós ulls. Hi ha diferents tipus d’estrabisme, segons la direcció de desviació es poden classificar en horitzontals o verticals. També es poden classificar en constants o intermitents. Els nens amb un estrabisme constant d’un ull, reben imatges molt diferents entre els dos ulls, i el cervell anul·la una imatge. És important portar-los al oftalmòleg abans dels 6 mesos de vida, ja que pot crear un ull ambliop (vague). L’estrabisme pot ser corregit amb ulleres o cirurgia.

 

 

GALUCOMA

L’augment de la pressió intraocular, pot danyar el nervi òptic provocant la pèrdua progressiva de la visió perifèrica. Normalment aquesta alteració és gradual i indolora. Hi ha dos tipus de glaucoma: Glaucoma crònic: La PIO es manté elevada durant un temps prolongat, afectant el nervi òptic. Lentament es deteriora la visió perifèrica. En estadis avançats el malalt té visió en túnel. Glaucoma agut: Apareix amb un dolor intens, de forma sobtada i amb disminució de visió. Pot venir acompanyat de mal de cap, nàusees i vòmits.

 

 

DEGENERACIÓ MACULAR

La DMAE o degeneració associada a l’edat és la principal causa de pèrdua de visió a partir dels 50 anys. És una malaltia que afecta una part de la retina de l’ull que s’anomena màcula. La màcula ens permet veure les coses al detall i és per on es centra tot el que mirem. Per això, en veure’s afectada aquesta petita part de l’ull, la visió es fa malbé greument.

Aquesta malaltia pot manifestar-se de dues formes: de forma Seca i la forma Humida.

La DMAE seca és la més freqüent. Afecta el 10% de les persones majors de 60 anys. En ella es produeix un deteriorament progressiu de la màcula d’evolució molt lenta.

A DMAE humida és menys freqüent però molt més agressiva. En ella es formen uns vasos sanguinis anòmals a nivell de la màcula, que són origen d’hemorràgies amb pèrdua ràpida i progressiva de visió central, apareixent una taca fosca que pot acabar en ceguesa.

El tractament per a la DMAE humida consisteix a eliminar aquests gots anòmals que sagnen. Per això, fins ara, el que es feia era cremar aquests gots amb un làser tèrmic. El problema d’aquest tipus de làser és que no només crema els vasos anòmals, sinó que també pot provocar pèrdues visuals. Aquesta és la raó per la qual el làser tèrmic s’aplica en molt pocs casos.

Avui dia hi ha un tractament que permet aturar aquest procés degeneratiu, la teràpia fotodinàmica. Aquesta teràpia consisteix a administrar el medicament i quan aquest ha arribat als vasos sanguinis anòmals de la retina, s’aplica llum freda a l’ull que és el que fa que el medicament que hem injectat s’activi. En activar actua selectivament sobre els vasos sanguinis anòmals tancant-los. L’avantatge d’aquest tractament és que no fa cap mal a la retina que envolta la zona de lesió. Aquesta teràpia fotodinàmica, que dura uns 20 minuts, es realitza a la pròpia consulta i és absolutament indolora.

A la DMAE humida la detecció precoç és de màxima importància. Si considerem que la pèrdua de visió que origina la malaltia no pot recuperar-se i que el tractament va encaminat fonamentalment a evitar la seva progressió, com més aviat s’instauri el tractament, millor pronòstic tindrà. Per això, és recomanable visitar regularment a l’oftalmòleg a partir dels 50 anys, serà la millor manera de prevenir la ceguesa per DMAE.